El Celler 2018-05-25T12:42:46+00:00
LA MALVASÍA
DE SITGES
Un dolç llegat
que cal preservar
Barriles Celler

Diu la llegenda que els primers sarments de malvesia van arribar a Sitges de la mà d’un almogàver que al començament del segle XIV va ser a lluitar en el Mediterrani oriental sota les ordres de Roger de Flor.

A principis del segle XVIII, els ceps de malvesia ocupaven una quarta part de la terra que es conreava en el terme municipal.

Durant aquella centúria i la següent, la malvesia va exportar tota Europa i també a les colònies d’ultramar, convertint-se així en un dels vins catalans més benvolguts fora de les nostres fronteres. L’arribada de la filoxera i l’aparició del xampany, l’última cambra del segle XIX, van marcar l’inici de la decadència de la malvesia.

Conscient que la malvasia acabaria desapareixent del tot, poc abans de morir, el diplomàtic sitgetà Manuel Llopis i de Casades (1885-1935) va voler evitar-ho llegant a l’Hospital de Sant Joan Baptista una vinya situada a Aiguadolç i també el negoci familiar d’elaboració de malvasia.

És, doncs, gràcies a aquest llegat que avui dia Sitges, a través de la Fundació Hospital Sant Joan Baptista, continua gaudint d’aquest producte, el qual, ara per ara, és el més genuí que podem oferir als nostres visitants.

MANUEL
LLOPIS
El llegat de
la Malvasia
Celler

Nascut a Barcelona el 1885, era el fill primogènit de l’advocat i terratinent Manuel Llopis i Bofill, del qual heretà la Casa Llopis i altres propietats, i de Josepa de Casades i Doria. Després de cursar el batxillerat (1902), estudià la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i, un cop acabada (1907), ingressà en el cos diplomàtic. Membre numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona des de 1913, durant la Primera Guerra Mundial fou vicecònsol d’Espanya a Lyon.

A partir de 1921 va estar destinat a l’alta comissaria del Marroc a Tetuan, on va intervenir decisivament en el rescat de presoners després dels desastres d’Annual i Monte-Arruit. D’allà fou traslladat a Madrid, al Ministeri d’Estat, i més tard exercí de secretari a les ambaixades espanyoles de Berna i Lisboa. El novembre de 1933 esdevingué encarregat de negocis del consolat de Sofia (Bulgària), ciutat on va morir l’11 de març de 1935.

Al llarg dels anys en què exercí la seva professió fou distingit amb diferents condecoracions, entre altres les de Comanador dels ordes del Sant Crist de Portugal i de Sant Sabas de Iugoslàvia.

Poques setmanes abans de morir, en testament atorgat a la capital búlgara, va llegar a la Generalitat de Catalunya la mansió familiar de Sitges, amb tot el que hi havia dins, i així mateix un gran nombre d’objectes -adquirits en els seus viatges per Europa i Àfrica- que es trobaven en setze grans caixes custodiades a
l’ambaixada d’Espanya a Lisboa, amb la finalitat que l’immoble fos destinat a Museu Romàntic (llevat de la segona planta, reservada en usdefruit vitalici per a la seva germana i hereva, Mercè Llopis).La guerra civil va interrompre el procés, però el febrer de 1943 Frederic Camp i Llopis i Trinitat de Fontcuberta i de Dalmases, marmessors del diplomàtic, oferiren el llegat a la Diputació de Barcelona, que l’acceptà el mes següent. Fetes una sèrie de reformes i millores a l’edifici (1946-1948), el 12 de març de 1949 tingué lloc la inauguració del Museu amb l’obertura al públic de la planta noble.

Posteriorment es van obrir les dues sales de diorames i la de moda del segle XIX (1950), el jardí i el celler (1952) i, finalment, la biblioteca vuitcentista (1957). A partir de 1972 el Museu va acollir la col × col·lecció de nines de Lola Anglada. D’altra banda, Llopis va llegar a l’Hospital de Sant Joan la resta de cases i terres que posseïa en la vila, amb el compromís, mantingut encara avui dia, que la institució continués elaborant la malvesia de Sitges amb la qualitat que l’ha caracteritzada tradicionalment des de l’època moderna. Per aquest motiu, el 27 de juny de 1943 se li va rendir un homenatge pòstum en el transcurs del com va ser penjat el seu retrat en el saló de juntes de l’Hospital.